Tractatus de humido radicali. Volum V.2

Arnau de Vilanova escriu De Humido Radicali en una fase de la seva activitat i de la seva recerca en què els interessos religiosos, tot i que diversament presents, no han pres encara una preeminència decisiva respecte a les seves tasques magisterials, científiques i professionals.

La versió que aquí es presenta ha comptat amb l’edició de Michael R. McVaugh, amb notes i comentaris de Chiara Crisciani i de Giovanna Ferrari.

Els valors de l’antropologia de la religió cristiana i la dialèctica entre salut i salvació, entre cos i ànima i entre pecat, penitència i malaltia han constituït durant molt temps el context preferit de la lectura del cos humà, dels seus mals i de les seves necessitats; també han donat lloc a una persistent «pedagogia del sofriment» i a la contraposició entre l’schola Hippocratis i l’schola Salvatoris, l’única veritablement salutífera, especialment fins al segle XII. Als primers segles de l’edat mitjana, aquesta connotació religiosa va dificultar en part la consolidació d’un saber especialitzat i relativament autònom sobre el cos humà i el seu funcionament.

Però fins i tot quan a Occident s’imposa una medicina profana com a disciplina legítima, com a scientia i ars, dotada de textos prestigiosos i de refinades doctrines, les línies bàsiques d’aquella antropologia religiosa certament evolucionen, però resten vives, com a rerefons tothora present del saber i del treball del metge.

Arnau, de fet, és considerat un exponent de la capacitat de moure’s amb arguments religiosos, teològics, filosòfics i mèdics, molt conscient de les distincions i les prioritats que els caracteritzen, però també capaç de connectar-los de manera a vegades audaç.