S'ha escrit d'ell que era “Un senyor de Barcelona”, un “liberal autèntic “ i “Un ciutadà vocacional”. Home inquiet i simpàtic, sempre va refusar protagonismes. Dotat d’una gran personalitat i d’un esperit marcadament humanista, tenia una disposició natural envers la paraula i la conversa, fill de la famosa tertúlia de la Penya Gran de l’Ateneu barcelonès, de la que ell en formà part des del 1917 fins al 1936, a l'inici de la guerra.

Notari, "un notari dels d'abans". Es llicencia en dret, amb beca, a la Universitat de Barcelona el 1917 i obté la primera notaria el 1922 a Ezcaray; després a Ponferrada i després a Castelló de la Plana. El 35 exerceix ja a Barcelona, involucrant-se activament en la institució notarial, com a secretari del Col·legi de Notaris. Un any després, esclata la guerra civil. En plena efervescència revolucionaria a Barcelona, Noguera protagonitza un episodi prou significatiu: aviat, un grup d'anarquistes acudeix armat al Col·legi notarial per destruir l’arxiu de protocols, que representa el testimoni escrit de la propietat privada. Noguera els fa front amb arengues i els convenç, finalment, de no cremar-lo. Acabat el conflicte, es ell mateix qui tindrà cura directa de l'arxiu i de la seva classificació.

El seu permanent interès per l’estudi, la difusió i la preservació del patrimoni documental, el porten a formar part de la Comissió de Cultura i ser notari arxiver del Col·legi de Notaris de Catalunya. Es l’impulsor i responsable de l’organització de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, el primer que s’endreçava a Espanya i, sobre tot, de la difusió dels arxius notarials catalans, obrint-los al públic i a la recerca. Per aplegar els treballs que es fan a l’Arxiu, funda la Revista “Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols”, el 1948.

Com a jurista també actua decisivament en la reforma de la Llei hipotecària de 1944, la Llei de redempció de censos de 1945, el Decret vigent sobre els arxius de protocols del mateix any i la Llei de fundacions privades de Catalunya de 1982. Com a notari, intervé decisivament en fets importants per al futur institucional de Catalunya, com la successió de Francesc Cambó, la titularitat de la muntanya de Montserrat, o els problemes que plantejava, aleshores, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Es degà del Col·legi de Notaris de Catalunya entre 1966 i 1968 i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Es jubila com a notari el 1972.

Raimon Noguera sap compaginar sempre la seva professió amb la seva inquietud cultural i humanista. Aconsegueix fer de l’exercici professional un servei a la projecció cultural internacional de Barcelona. Va ser el notari de tres generacions d'artistes catalans. A partir de la seva condició de notari, fa amistat amb importants personalitats del món artístic. Com a conseqüència, primer d’una relació professional i després també personal amb Pablo Picasso, esdevé promotor i assessor jurídic en la constitució del Museu Picasso de Barcelona i en la “Donació Picasso” a Barcelona el 1970. També, per la seva amistat amb Joan Miró i Pau Casals, ho es de les fundacions Joan Miró, Pau Casals i de Cap Roig.

Des de ben aviat manté estreta amistat amb intel·lectuals com Jaume Vicens i Vives, Josep M. de Sagarra o Josep Pla. A més de ser inspirador i impulsor de treballs relacionats amb la documentació notarial, exerceix influència sobre altres de Pierre Vilar o Jaume Vicens Vives, fins al punt d'haver-se afirmat que la Notícia de Catalunya d’aquest darrer va ser, en molts aspectes, inspirada per ell.

Publica diversos estudis sobre la història del notariat, els arxius de protocols i l’instrument notarial, a més d’estudis jurídics, especialment sobre institucions econòmiques medievals catalanes, com l’emfiteusi, les companyies mercantils o les comandes marítimes. L’interès de Noguera per difondre el llegat històric català, el porten a constituir, primer, el Fons Noguera dins de l’Institut d’Estudis Catalans, del que ell n’era membre, que finança la recerca i la publicació en aquests àmbits, i finalment, a la creació de la Fundació Noguera el 1976.

El 1972 rep la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. L’any 1988 se li concedeix la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El seu fons documental personal es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.