S'ha escrit d'ell
que era “Un senyor de Barcelona”, un “liberal autèntic “ i “Un ciutadà vocacional”. Home inquiet
i simpàtic, sempre va refusar protagonismes. Dotat d’una gran personalitat
i d’un esperit marcadament humanista, tenia una disposició natural envers
la paraula i la conversa, fill de la famosa tertúlia de la
Penya Gran
de l’Ateneu barcelonès, de la que ell en formà part des del 1917 fins
al 1936, a l'inici de la guerra.
Notari, "un notari dels d'abans". Es llicencia en dret, amb beca,
a la Universitat de Barcelona el 1917 i obté la primera notaria el 1922
a Ezcaray; després a Ponferrada i després a Castelló de la Plana. El
35 exerceix ja a Barcelona, involucrant-se activament en la institució
notarial, com a secretari del Col·legi de Notaris. Un any després, esclata
la guerra civil. En plena efervescència revolucionaria a Barcelona,
Noguera protagonitza un episodi prou significatiu: aviat, un grup d'anarquistes
acudeix armat al Col·legi notarial per destruir l’arxiu de protocols,
que representa el testimoni escrit de la propietat privada. Noguera
els fa front amb arengues i els convenç, finalment, de no cremar-lo.
Acabat el conflicte, es ell mateix qui tindrà cura directa de l'arxiu
i de la seva classificació.
El seu permanent interès per l’estudi, la difusió i la preservació
del patrimoni documental, el porten a formar part de la Comissió de
Cultura i ser notari arxiver del Col·legi de Notaris de Catalunya. Es
l’impulsor i responsable de l’organització de l’Arxiu Històric de Protocols
de Barcelona, el primer que s’endreçava a Espanya i, sobre tot, de la
difusió dels arxius notarials catalans, obrint-los al públic i a la
recerca. Per aplegar els treballs que es fan a l’Arxiu, funda la Revista
“Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols”, el 1948.
Com a jurista també actua decisivament en la reforma
de la Llei hipotecària de 1944, la Llei de redempció de censos de 1945,
el Decret vigent sobre els arxius de protocols del mateix any i la Llei
de fundacions privades de Catalunya de 1982. Com a notari, intervé decisivament
en fets importants per al futur institucional de Catalunya, com la successió
de Francesc Cambó, la titularitat de la muntanya de Montserrat, o els
problemes que plantejava, aleshores, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Es degà del Col·legi de Notaris de Catalunya entre 1966 i 1968 i membre
de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Es jubila
com a notari el 1972.
Raimon Noguera sap compaginar sempre la seva professió amb
la seva inquietud cultural i humanista. Aconsegueix fer de l’exercici
professional un servei a la projecció cultural internacional de Barcelona.
Va ser el notari de tres generacions d'artistes catalans.
A partir de la seva condició de notari, fa amistat amb importants personalitats
del món artístic. Com a conseqüència, primer d’una relació professional
i després també personal amb Pablo Picasso, esdevé promotor i assessor
jurídic en la constitució del Museu Picasso de Barcelona
i en la “Donació Picasso” a Barcelona el 1970. També, per la seva amistat
amb Joan Miró i Pau Casals, ho es de les fundacions Joan Miró, Pau Casals
i de Cap Roig.
Des de ben aviat manté estreta amistat amb intel·lectuals com Jaume
Vicens i Vives, Josep M. de Sagarra o Josep Pla. A més de ser inspirador
i impulsor de treballs relacionats amb la documentació notarial, exerceix
influència sobre altres de Pierre Vilar o Jaume Vicens Vives, fins al
punt d'haver-se afirmat que la Notícia de Catalunya d’aquest darrer
va ser, en molts aspectes, inspirada per ell.
Publica diversos estudis sobre la història del notariat, els arxius
de protocols i l’instrument notarial, a més d’estudis jurídics, especialment
sobre institucions econòmiques medievals catalanes, com l’emfiteusi,
les companyies mercantils o les comandes marítimes. L’interès de Noguera
per difondre el llegat històric català, el porten a constituir, primer,
el Fons Noguera dins de l’Institut d’Estudis Catalans, del que ell n’era
membre, que finança la recerca i la publicació en aquests àmbits, i
finalment, a la creació de la Fundació Noguera el 1976.
El 1972 rep la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona.
L’any 1988 se li concedeix la Medalla d’Or de la Generalitat
de Catalunya. El seu fons documental personal es troba dipositat
a l’Arxiu Nacional de Catalunya.